Arc de Sant Martí del desig
A càrrec de Jordi Forcadas
Intensiu d’estiu
Mitjançant tècniques introspectives es treballaran les opressions interioritzades del grup. L’objectiu final és dotar als alumnes d’eines d’extraversió per visualitzar les opressions internes i tot donant-li forma enfrontar-les. El procés consistirà a anar des de dins cap a fora cercant com venen donades les diferents opressions en l’àmbit social i acabarem intentant portar-les a escenes de teatre fòrum.
Treballarem sobre els tres conceptes del Boal pare. Detectar com anem incorporant l’opressor a dins nostre a través de la societat (família, amics, educació, política, lleis, pàtria, economia, religió) fenomen anomenat Osmosis social. El segon punt és treballar la “Metaxis” com a capacitat de crear imatges de la teva opressió i alhora mantenir una visió externa que em permeti una anàlisi i critica. I el tercer punt és la inducció analògica per aconseguir treballar les opressions internes com a opressions col·lectives i així totes les participants poden reconèixer-se a l’opressió.
Per aquesta feina és important que l’alumnat conegui el Teatre de l’Oprimit.
Preus:
Públic en general: 160 €
Associats i estudiants de Pa’tothom: 130 €
Si t’inscrius abans del 15 de juny: 140 €
Augusto Boal explicava: “Des de 1976, primer a Lisboa i poc després a París, vaig començar a treballar en diversos països europeus. En els meus tallers de Teatre de l’Oprimit van començar a aparèixer oprimits víctimes de «opressions» que m’eren desconegudes. Treballava molt amb immigrants, professors, dones, obrers, gent que sofria les mateixes opressions que tan bé es coneixen a Amèrica Llatina: el racisme, el sexisme, les males condicions laborals, els salaris baixos, els abusos policials, etc. Però al costat d’aquestes, van sorgir la «solitud», la «incapacitat de comunicar-se», la «por al buit» i moltes altres més. Per a algú que fugia de dictadures explícites, cruels i brutals, resultava natural que aquests temes semblessin superficials i poc dignes d’atenció. Era com si, involuntàriament, sempre em preguntés: «Val, d’acord, però on estan els “polis”?». Perquè estava acostumat a treballar amb opressions concretes i visibles.”